Família i escola.

Al llarg de totes les entrades publicades en aquest blog he parlat sobre la inclusió de les TIC’s a l’escola; en aquesta darrera entrada del curs per a l’assignatura Mitjans i recursos tecnològics per a l’Educació Infantil vull parlar-vos de la importància de treballar amb les TIC’s amb les famílies.

Sabem que és molt importants que les famílies coneguin el projecte educatiu del centre, la seva metodologia, normes, etc. Quant més coneixen el centre, les persones i les activitats que es duen a terme en aquest millor entendran el funcionament d’aquest i se sentiran més tranquils quan deixen als seus fills a les seves aules.

Com a professionals, tenim l’obligació d’establir canals de comunicació efectius per fer conèixer tot el mencionat anteriorment a les famílies i, així, establir uns bons lligams entre família i escola.

A més a més, hem de ser els primers en fer la primera passa com diu Fernando Trujillo, com a publicistes hem de cridar l’atenció de les famílies per a que siguin membres actius de la comunitat educativa, no podem esperar com a metges que acudeixin a nosaltres per comentar incidències i dubtes.

Per això mateix, proposa un esquema per a organitzar un pla d’actuació per a a la família TIC.

La primera passa és conèixer bé les famílies del nostre centre i esbrinar, entre altres informacions d’utilitat, quin nivell de coneixement tenen sobre les TIC, quines eines digitals utilitzen, què opinen de l’ús de TIC’s per part dels infants, etc.

En segona instància, cal informar a les famílies per a que coneguin el funcionament del centre. És recomanable introduir l’ús de TIC’s per dur a terme aquest punt. Per exemple, portar un blog o una web de centre on els pares puguin participar i consultar.

Seguidament, es fa notar la importància de dur un pla formatiu per a les famílies. No només els docents han de tenir coneixement i competències sobre les TIC’s, les famílies també haurien de desenvolupar les seves competències digitals, per a ser capaços d’utilitzar-les però més important és que siguin capaços de fomentar un ús segur de la xarxa per part dels seus fills, apunta Trujillo.

Penso que és crucial que les famílies coneguin i experimentin l’ús de les noves tecnologies perquè d’aquesta manera, experimentant-les, és possible que entenguin millor el seu ús a l’escola. No hem d’oblidar que el principal objectiu de l’escola és educar els discents per a que siguin capaços d’utilitzar les TIC’s d’una manera autònoma, crítica i segura.  Seria molt beneficiós si féssim una pàgina web de l’escola on els pares puguin informar-se sobre el centre, puguin veure i llegir activitats que fan els seus fills, poden afegir informació i comentari i a més, poden trobar enllaços que els ajudin a formar-se en pedagogia i utilització de TIC’s.

En relació amb allò anteriorment mencionat, és convenient formar a les famílies per a l’ús de les noves tecnologies però també hem de recordar quins són els beneficis que els infants obtindran amb aquest ús. Moltes famílies no es troben a favor de l’ús de les TIC’s perquè, per a aquestes, representen una amenaça per als seus menuts. No podem evitar parlar d’això, és cert que l’accés a internet pot dur-nos a córrer certs riscos, hi ha pàgines perverses, hi ha informació equivocada, possibilitat de produir addicció, etc.

Som conscients, però també hi ha infinitat de beneficis quan s’utilitza les noves tecnologies de la informació i la comunicació d’una manera crítica, conscient i segura.

A més de l’escola, els pares també han d’acceptar aquest repte i permetre que les TIC’s entrin a casa, només així podran educar als seus fill en l’ús d’aquestes. Alguns exemples de bones pràctiques poden ser: cercar informació tots plegats per fer una excursió, per informar-nos de quines pel·lícules hi ha al cinema aquesta setmana, per comprendre un concepte que no ha quedat clar a classe, etc.; utilitzar les TIC com a font d’oci amb diferents videojocs que desenvolupen la creativitat, altres el pensament matemàtic i uns altres agilitat en motricitat fina, etc.; enviar correus electrònics per felicitar el Nadal a familiar que viuen juny, per fer una pregunta a algun servei públic, com per exemple, la biblioteca; també els chats per comunicar-nos quan no estem junts a casa, per comunicar-nos amb els amics, per quedar amb aquestos, etc. Y, finalment, la família també es pot beneficiar de les xarxes socials per compartir vídeos i fotografies, per estar en contacte amb companys de l’escola, etc.

Com ocorre amb la majoria de les coses, tot depèn del tipus d’ús que li donem. Els pares i els educadors han de posar límits i normes per tal de controlar l’activitat de l’infant. Volem que sàpiguen utilitzar les TIC’s però també volem que siguin reflexius, crítics, autònoms, però també que siguin sociables, generosos, se sàpiguen autoregular, etc.

Per tot plegat, les escoles han d’ajudar a les famílies a adonar-se de que les TIC’s tenen riscos però prohibint el seu ús o mirant cap a un altre costat no solucionem el problema ni l’evitem, sinó que fem als nostres infants més vulnerables. 

Al següent pas, després de la formació de les famílies, es troba el nivell de la participació.

M’he adonat que en la majoria d’exemples que he sentit o m’han explicat els mestres, es tracten de situacions en les quals les famílies participen quan porten el material que s’ha demanat o quan venen el primer dia de classe amb els seus fills i fan les etiquetes dels noms per als penjadors, etc. però, gràcies a aquesta assignatura i a l’assignatura Família i Escola, aquest any, m’he adonat que s’utilitza els termes “col·laboració, participació i participació activa” molt a la lleugera, com si fossin sinònims. Hem vist que no és així.

S’ha de parlar de participació quan les famílies acudeixen al centre quan aquest ho sol·licita per a que desenvolupi algun tipus de tasca relacionada amb l’educació dels seus fills o per al benefici del centre sencer.

Finalment, la col·laboració de les famílies s’aconsegueix quan es parteix de les iniciatives d’aquests. Aquest nivell no és dels que aconsegueix tots els centres educatius perquè implica deixar un rol de més pes a les famílies i abandonar, per part del mestres, el rol d’expert i de cap. S’exigeix que els docents estiguin oberts als canvis, acceptar les crítiques dels altres, acceptar l’anàlisi de les propostes dels altres membres de la comunitat educativa, etc.

No sempre resulta fàcil per als docents deixar que les famílies entrin amb tot el que comporta. Si ens limitem a demanar que entrin al centre a fer només el que volem no aconseguirem que s’impliquin i que vulguin aportar els seus esforços i il·lusions. Si volem una vertadera comunitat educativa hem de ser conscients d’això sense sentir-nos menys valuosos com a professionals per acceptar idees de pares; tot el contrari, serem més professionals quan sapiguem guiar aquestes idees en accions que ajudin i beneficiïn als infants de les nostres escoles i escoletes. 

...

Les TIC a l'aula. Canvi de metodologia.

http://www.flickr.com/photos/facelesslibrarian/5968362964

Després de totes les entrades antigues en les quals parlo de la importància de les TIC’s i dels seu desenvolupament al llarg de les darreres èpoques, vull parlar avui de les dificultats que es troben dins de l’aula i com l’afecten al professorat. 

Ja sabem que la vertadera innovació pedagògica per arribar a transformar l’educació d’avui va més enllà d’incorporar ordinadors a les aules.  “La dotació de recursos també és important, de fet, sembla que és un dels aspectes que millor s’han desenvolupat. Quasi tots els centres tenen wifi i hardwares suficients per utilitzar, alguns més i altres menys” gràcies a molts programes legislatius, com s’explica a la darrera entrada, s’ha arribat a nivells bastant òptims.

Tot i que és necessari no és suficient.  Utilitzar un ordinador no vol dir que s’estigui aprenent d’una manera significativa. Els recursos digitals ofereixen moltes possibilitats de ser emprats com a recursos significatius com explico a la entrada de blog però, també “és imprescindible que el docent faci una selecció d’eines adequades per a que els alumnes puguin crear coneixement de manera multimèdia. Això aporta noves oportunitats de metodologia més adients tenint en compte el perfil de percepció de la informació dels alumnes del segle XXI.” Ja ho sabem, no tot serveix, no tot ens ajuda a fer una passa al davant. Cal una revisió pedagògica que acompanyi la introducció de la tecnologia a les aules.

Com diuen Asorey, E. Y Gil, J (2009), si volem introduir les TIC a l’aula ens hem de preguntar si s’està arribant a una millora de la qualitat del procés d’ensenyament-aprenentatge; si no és així, cal reanalitzar els nostres canvis.  Ens diuen que “els mestres d’Educació Infantil dissenyen les seves pròpies activitats per poder prescindir de materials comercials que no s’adaptin a les necessitats del grup.” Això requereix molta dedicació i temps que els mestres han d’invertir en fer aquestes produccions digitals, pot resultar com un contratemps però amb la formació adequada i motivació s’aconsegueixen activitats molts significatives i motivants per als infants. Val  la pena. Malgrat tot això, per molta motivació i voluntat del mestre, no val la pena que es destini tant d’esforç i temps en fer una rèplica digital d’estratègies i recursos tradicionals. 

Sembla que la nostra il·lusió per fer servir les TIC’s no ens deixa obrir el ulls; es tracta de que els infants creïn en comptes de fer activitats que continuïn fent de l’infant un agent passiu.  Asorey, E. i Gil, J. (2009) ens diuen que l'eina de Word és molt versàtil i que podem treballar amb imatges, mapes, dibuixos, texts, esquemes, etc.  Però, també ens ofereix “la possibilitat de fer fitxes en plantilles i els alumnes només podran escriure en els espais habilitats per això.”

Crec que això és una recomanació molt perillosa perquè sembla que no avançarem mai si les expectatives que tenim envers la utilització de TIC’s és per fer més senzill la producció de fitxes. En la meva opinió, les fitxes no són el millor recurs perquè hi hagi aprenentatge significatiu i les empraria en darrera instància com a material complementari de continguts prèviament desenvolupats i assolits.  

Als mestres els hi costa molt deixar el seu rol de creador important, com ja ho deia al segon curs de Gedi al meu blog, ser només un guia sembla que “posa en qüestió l’autoritat dels mestres […] és necessària participació, o col·laboració, dels mateixos alumnes i és ara, quan aquestes pràctiques tradicionals ens semblen anacròniques, és ara al segle XXI que veiem que les antigues tècniques d’ensenyament potser no són les més encertades ni afavoreixen un aprenentatge com cal. Tanmateix, encara hi ha escoles on les fitxes per emplenar amb lletres, números o conceptes abstractes són a l’ordre del dia, encara hi ha escoles on els mestres fan seure, callar i escoltar els seus coneixements pretenent que els nens ho aprenguin tot.” Si en voleu llegir més, sobre fitxes des del marc de la psicologia, ur remeto a aquesta entrada. 

Fer servir les TIC’s a l’aula requereix un canvi total de perspectiva i entendre un nou rol del mestre.  No podem caure en les següents activitats hipòcrites que recullen Asorey, E. i Gil, J. (2009):

-          “ Utilitzar l’ordinador com a premi.

-          Utilitzar programes comercials com a complement dels continguts proposats en la rutina diària.

-          Utilitzar la càmera digital o de vídeo per fer fotografies o gravar festes.

-          Utilitzar el DVD o projectors per a veure pel·lícules, moltes vegades de dibuixos animats.”

Això no és gaire innovador ni s’aconsegueix un aprenentatge significatiu de qualitat. Si això és el que es fa a les escoles significa que encara no ho tenim clar.

El programa ACOT  ja ens fa saber que aquest procés pot durar un parell d’anys (3-5 anys) i que ha de passar per 5 fases diferents. Amb el següent esquema que hem fet a classe conjuntament queda prou clar però, també us vull penjar un vídeo de Jordi Adell on ho explica amb exemples i així, youtube, potser trobeu més explicacions sobre aquest gran professor.. 

L’estudi ACOT ens ajuda a avaluar en quin nivell de competència digital es troba un mestre, d’acord amb les seves pràctiques TIC’s a l’aula. Pel que jo sé, el que veig i el que sento dir, molt m’he de preocupar perquè la gran majoria es troba a la fase 2 i, sent generosos, a la fase 3.   

Jordi Adell també recull a una entrada del seu blog un estudi  de la revista Learning, Media and Technology(2008), sobre la competència en la utilització de les TIC’s dels mestres de primaria d’Australia, els quals participaven en un programa d’integrar les TIC’s a les escoles.  Ens diu que la majoria dels mestres se situaven a la fase 1 i 2, tot i que alguns altres es trobaven en fase d’adquisició del nivell 3 i 4. A més a més, aquest procés d’evolució té molt a veure amb la motivació dels mestres i, de vegades, cal retrocedir per millorar les fases inicials abans de continuar. 

Per canviar això, torno a incidir en el següent: els mestres han de ser conscients que és un procés lineal evolutiu i que requereix molta reflexió pedagògica al darrera, molta voluntat per voler innovar la didàctica, iniciativa per continuar la formació en incloure les TIC’s a l’aula i acceptar que per a que tot això funcioni el docent és el major responsable en la seva actitud i en la seva metodologia, no és qüestió de tenir recursos digitals només.

La metodologia TPACK,  ens aclareix que cal una unió multidisciplinar per a que les TIC’s a l’aula funcioni. El mestre ha de saber coordinar els tres blocs de coneixement següents:

Google Crative Commons

-          Coneixement tecnològic.

-          Coneixement pedagògic.

-          Coneixement disciplinar.

Tot plegat fa que una classe sigui més atractiva però, també, més significativa pels estudiants. Aquestes pautes ens serveixen per plantejar una classe amb TIC’s que sigui coherent i de qualitat. 

Per concloure aquesta entrada, vull donar un bon exemple de pràctica innovadora de l’ús de les TIC’s d’un article que Jordi Adell (2003) desenvolupa a la revista electrónica de Tecnologia Educativa:

La caça del tresor, la caça del coneixement.

He fet una mica de recerca a internet i he trobat un blog d’una mestra espanyola que dóna classes d’espanyol al Regne Unit. A la seva part de recursos inclou aquesta activitat, L’explica (per a la meva sorpresa, al seu blog enllaça l’article de Jordi Adell!) i ofereix diferents TreasuresHunting ja planificats. Hi ha diverses temàtiques amb preguntes i enllaços, per exemple:  “Bacterias: esos bichitos malos.”

Evolució de les TIC’s en la legislació educativa

En aquesta entrada vull recordar un tema que a la nostra societat és un tema candent, sobretot en els col·lectius de professionals de l’educació, de pares i de ciutadans preocupats pels drets socials que cada vegada es beuen més retallats. Vull parlar de la legislació educativa del nostre país i de l’evolució que ha tingut a Espanya.

Per començar,  per què es caracteritza l’evolució legislativa d’aspectes educatius del nostre país?

Per canvis constants, per desacords, per plans que no tenen temps ni mitjans per arribar a arrelar en els centres educatius, per diferències entre comunitats autònomes, etc. En definitiva, res estable i evolutivament lineal. Sempre ple d’entrebancs.

Tot i que algunes idees siguin bones i estiguin donant resultats, com diu Manueal Area, “...la dada preocupant, es la manca de coordinació institucional o la manca de fòrums de trobada i col·laboració entre altres programes autonòmics i els impulsats pel govern centra.” Area, M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y comunicación al sistema escolar. Capítol del llibre de Sancho, J.Mª (coord.): Tecnologías para transformar la educación. AKAL/U.I.A., Madrid, 2006, pàgs. 199-232.

La causa d’aquesta descoordinació penso que es veu influïda pel compromís que cada comunitat autònoma té respecte al impuls de la qualitat de l’educació espanyola. Les polítiques, en general, no només les educatives estan pensades al voltant de criteris de caire polític, econòmic i empresarial. D’aquesta manera, les polítiques educatives es veuen contaminades per interessos capitalistes i disten molt de reconèixer les veritables necessitats educatives dels nostres centres.

La LOMCE és el cas més exagerat, fins avui dia, que deixa veure com és d’evident aquesta influència mercantil en qüestions d’educació i preparació de les noves generacions. I dic fins avui dia, perquè encara pot aparèixer un altre ministre “d’educació i cultura” més valent i fer aplicar una llei encara més utilitarista.

Vull presentar-vos un anàlisi de la LOMCE de Fernando Trujillo, ho podeu veure complet a  http://lomceanalizada.tumblr.com/ :

Fragmento del análisis de la LOMCE por Fernando Trujillo by Jacob Smith

Deixant això una mica de banda, ara em centraré en polítiques educatives TIC per desenvolupar les tecnologies de la informació i la comunicació als centres educatius.

-Dècada dels anys setanta i vuitanta.

Hi havia un entusiasme social per la tecnologia i la informàtica i es confiava que aportés grans canvis positius en el sistema educatiu. Tot i la necessitat d’ampliar els recursos de les escoles per poder dur a terme una assignatura d’informàtica, es varen aplicar amb il·lusió de renovar la pedagogia del sistema educatiu.

A Espanya s’iniciaren projectes com el d’ATENEA que va desenvolupar a un altre denominat Programa de Noves Tecnologies de la Informació i de la comunicació (PNTIC) que es basaven en la metodologia EAO (ensenyament dirigit per ordinadors, és a dir, bàsicament, el canvi s’havia plasmat en el accés a ordinadors en els centres i a l’aparició d’una assignatura destinada a utilitzar l’ordinador.

-Dècada dels noranta.

Com sabem, si volem una millora de l’educació cal molt més que material (ordinadors) i espai-temps (assignatura); cal el factor humà, decidit a fer un anàlisi profund per canviar la metodologia.

Com que els programes no aportaven les millores esperades, es va generar un període d’estancament ja que, poc a poc, es donava menys suport econòmic i legislatiu als plans per aplicar les TIC’s a les escoles.

-Segle XXI.

Gràcies al desenvolupament de les TIC quant a context social i econòmic, es va reprendre la lluita per aplicar programes que impulsessin l’educació amb tecnologia.

Des d’Europa es va propiciar un gran impacte al sistema educatiu, però també en altres àmbits  i sectors socials. I va sorgir l’Internet a totes les institucions públiques.

Les escoles, que ara tenien internet i ordinadors, aplicaven el Pla Info XXI que preveia l’alfabetització tecnològica de la població espanyola (vegeu a la següent entrada de blog el desenvolupament del concepte alfabetització tecnològica.)

Ara sí, al 2003, el Ministeri d’educació i cultura explicita que l’objectiu és millorar el sistema educatiu integrant les tecnologies de la Informació i la comunicació com a eines habituals en el procés d’ensenyament aprenentatge actuant en infraestructures, continguts educatius i la formació docent.

Tanmateix, com ja he esmentat abans, els projectes TIC de més fruits han sigut els de les comunitats autonòmiques. N’és un bon exemple el de a comunitat canària. El govern de Canàries va desenvolupar un document per orientar als centres educatius per a elaborar un Pla Tic que es basava en la LOE. Ara s’han de regir per la llei actual LOMCE (2013).

Durant el període 2009-2012, a Espanya les polítiques educatives TIC varen tenir un especial recolzament polític que va propulsar un model 1 a 1, caracteritzat per destinar un ordinador per cada alumne. S’entenia que per tal de dur a terme un gran canvi calia un gran esforç per determinar uns criteris bàsics entre govern central i els autonòmics.

Aquesta nova proposta es va traduir en el Programa Escola 2.0 que, una vegada més, no va es va poder implantar. A les properes eleccions, el partit popular va guanyar i instaurà un pla de mesures restrictives quant a despeses econòmiques de l’administració justificant-se en la crisi econòmica que arrosseguem des del 2011.

Les contínues retallades dels pressupostos en educació i en altres sectors socials públics, limiten en gran mesura els avanços d’aquests programes educatius. No només en els recursos físics TICS sinó també en la formació del professorat.

En aquest país portem més de dues dècades intentant fer un canvi significatiu que de veritat canviï la qualitat del sistema educatiu incorporant les TIC’s a les aules com a eines per a desenvolupar objectius, competències i actituds a nivell transversal. 

I què en pensen els mestres i professors de tot això? Trobem cert consens d’opinions a l’article de la Revista Científica de Tecnología Educativa: Las políticas educativas Tic (escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Por Area, M.; Sanabria, L. i Vega, Ana Mª, La laguna (Espanya).

En aquest article es posa de manifest que els mestres i professors no han arribat a veure canvis substancials tot i les esperances fundades.

La dotació de recursos també és important, de fet, sembla que és un dels aspectes que millor s’han desenvolupat. Quasi tots els centres tenen wifi i hardwares suficients per utilitzar, alguns més i altres menys però, poc a poc, s’està aconseguint nivells acceptables.

En conclusió, hi ha necessitat de canviar les metodologies; hi ha necessitat de crear un pla TIC als centres com a un document més, de igual importància com per exemple, el Pla lingüístic de centre, etc.; d’oferir als professionals una formació i, aconseguir que el govern central i els autonòmics treballin en col·laboració i consens. 

Com a futura mestra, tot aquest panorama em fa sentir una mena de confusió i poca confiança cap a la legislació educativa.

Quan es parla de canvi metodològic i formació del professorat per a incloure les TIC’s tenc la sensació de que encara això no està clar. Malauradament, fins que això no estigui pautat i es dugui a terme, bé podem continuar incorporant ordinadors i wifi a les aules que continuarem exactament igual.

D’aquí a uns anys, quan em trobi a una aula amb un grapat d’infants i un altre d’ordinadors, com he de fer per  que els dos bàndols es coneguin adequadament? Com he de fer per no caure en activitats i metodologies tradicionals, pobres, poc significatives i descontextualitzades? Penso que l'actual llei LOMCE (2013) no ho recull amb encert.

Aquesta és la realitat. Moltes escoles amb intenció d’abraçar les TIC’s no les utilitzen amb una actitud crítica ni analitzant les pràctiques que fan. Cal recordar que l’ús d’un ordinador pot ser igual que una tradicional fitxa de dubtosos beneficis per al procés de desenvolupament i aprenentatge de l’infant.

I aquesta sensació no és només sobre les lleis educatives TIC’s, sinó en l’educació en general.

Em frustra com a ciutadana i com a futura professional de l’educació que les lleis educatives siguin pensades i promulgades per persones que no tenen una mínima formació en aquest camp professional.

Avui dia, qualsevol pot ser polític o ministre i dir bajanades en nom del benefici de la població i la millora de l’educació sense que el seu lloc de treball pateixi perill. Doncs sembla que sí. I fins que les lleis educatives no estiguin revisades per vertaders professionals continuarem lluitant per la qualitat de l’educació els que estem dia a dia amb infants i amb aquestes lleis limitant la nostra tasca. Les lleis vindran i s’aniran però els mestres hem de tenir clar el perquè de les TIC’s a les aules i com utilitzar-les.  

Bibliografia i webgrafia:

Area, M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y comunicación al sistema escolar. Capítol del llibre de Sancho, J.Mª (coord.): Tecnologías para transformar la educación. AKAL/U.I.A., Madrid, 2006, pgs 199-232.

Area, M.; Sanabria, L. i Vega, Ana Mª (2013): Las políticas educativas Tic (escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Article de la Revista Científica de Tecnología Educativa. La laguna (Espanya).

http://fernandotrujillo.es/ 

Limitacions i possibilitats dels software educatius.

Hola a tots de nou,

En aquesta nova entrada dedicada a l’assignatura de Mitjans i Recursos tecnològics en la Primera Infància vull parlar-vos sobre un tema prou actual i, que personalment, considero molt interessant i rellevant avui dia. Pel caire de l’assignatura notareu que la temàtica té a veure amb la tecnologia, en aquest cas, sobre els softwares educatius.

La realitat en la qual vivim, la nostra societat del segle XXI, està completament immersa en un ambient tecnològic del qual ens resultaria molt difícil prescindir. M’he d'incloure jo mateixa i, no vull dir que haguem de prescindir de tanta tecnologia, al contrari, haurem d’aprendre a discernir entre tecnologies positives i nocives en les nostres vides. Però com ja sabeu, en aquests blogs, em centro en l’educació infantil, avui, com aquesta tecnologia afecta a l’educació dels infants.

Per tot plegat, vull parlar dels softwares educatius que avui estan tant de moda. Qui no ha anat a una tenda de joguines i ha trobat milers d’exemplars senzills de hardwares que pretenen educar als nostres nens? Des de pianos que conten en anglès fins a petits ordinadors que ofereixen jocs diversos. A més a més, fins i tot, hi ha pàgines webs amb il·limitades opcions de jocs i activitats digitals dirigides als més petits.  

El que ens volem qüestionar des de l’assignatura és la validesa d’aquests softwares educatius. A les meves reflexions agafo amb pinces el concepte educatiu, no perquè consideri que no hi ha possibilitat educativa sinó que l'he de qüestionar i no donar per garantida.

Entrant en matèria: quines són les possibilitats d’aquests aparells?

La característica que més destaca en aquesta mena de producte és el seu caràcter multimèdia. Aquests softwares possibiliten utilitzar i combinar en moltes variants textos, imatges i àudio. Com podeu imaginar, aquesta combinació capta tota l’atenció d’un infant; sobretot, en el cas dels infants de les noves generacions que estan acostumats a dominar i utilitzar tecnologia a diari.

Penseu en un aula d’educació infantil d’una escola que no admet les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, un aula on els infants fan fitxetes tradicionals. Pel contrari, imagineu un aula on els infants poden crear amb tecnologies i disposen de varietats de tècniques per a aprendre. Quins infants es mostraran més motivats per dur a terme la tasca? Segurament, aquells que tenen materials atractius i actuals.

Els softwares que pretenguin ser educatius hauran de comptar amb un requisit clau: que sigui interactiu i l’usuari sigui capaç de construir el seu itinerari d’evolució interactuant amb l’aparell, és a dir, que l’infant sigui l’element actiu d’aquest sistema. D’acord amb això, seria de gran utilitat que un nen pogués decidir sobre quin nivell i quina temàtica tractar.

Però, per a que sigui un software de qualitat cal tenir en compte com es tracten els errors i les conquestes dels infants, considero que és un aspecte imprescindible a l’hora de parlar d’educació i ho vull destacar, tot considerant, també, els aspectes més gràfics que fan que un software sigui més atractiu i pràctic.

Adjunto un esquema que recull els conceptes bàsics relacionats amb tot el que és multimèdia segons Valverde:

Una altra problemàtica que presenten els softwares educatius disponibles al mercat apareix quan indaguem en l’esquelet que conformen aquests softwares, qüestionant aspectes com: és adequada l’edat? És adequat el nivell? El nen està aprenent realment?, etc.

Per determinar aquests aspectes haurem de tenir en compte un seguit de característiques que ens ajuden a analitzar en particular i no el producte general.

Segons el professor de pedagogia aplicada i psicologia de l’educació, Santos Urbina, també membre del Grup de Tecnologia Educativa de recerca sobre les noves tecnologies de la informació aplicades a l'educació, el llistat queda resumit d’aquesta manera: 

Llavors, haurem de tenir això ben present a l’hora d’adquirir productes tecnològics suposadament “educatius" per a infants. 

L’educació, una vegada més, és subjecte a consideracions alienes a professionals de l’educació i és utilitzada com a producte miraculós que dona grans beneficis econòmics a empreses i editorials.

Encengueu els televisors en dates properes al nadal i veureu anuncis publicitaris on la paraula “educatiu” apareix com a garantia de qualitat del producte. La majoria d’aquests productes aparentment educatius no ho són per sí sols, i d’altres no ho són ni ho seran mai. Qui s’atura a analitzar tot això?

Un altre recurs de les grans empreses és l’aprofitament de la popularitat d’un personatge de dibuixos animats per fer softwares o jocs diversos garantint així les vendes. No hi ha objectius pedagògics clars; només queda la intenció de treure un producte atractiu que convenci als infants i als pares. Això es pot veure reflectit en el fet que, algunes empreses ni tan sols compten amb professionals de l’educació que ajudin a dissenyar aquests productes.

Al voltant d’aquestes intencions, hem de considerar també el rol dels familiars que compren els productes. Sembla que les empreses s’aprofiten de la bona voluntat de pares inexperts que encara no tenen coneixements sobre quin perfil educatiu volen i les metodologies més encertades. Aquests compren confiant que el producte, de veritat, sigui educatiu. Alra bé, també denoto certa hipocresia en aquells que volen la millor educació per als seus fills, ho compren tot “educatiu” però, a l’hora de la veritat, no paren atenció a educar als seus fills ni passen una estona amb ells per aprendre junts jugant. Al cap i a la fi, acaben comprant productes educatius per no haver de dedicar temps en educar als seus fills.

Quant al paper de les escoles a l’hora de relacionar els infants amb softwares educatius, cal primer que repassem el concepte d’educació 2.0, ja que aquesta mena d’educació inclou les TIC’s. Us remeto la darrera entrada d’aquest blog, on parlo sobre educació 2.0; també vull facilitar el blog d’una companya de classe que també va reflexionar sobre aquest concepte (Felisa Tebar). Recomano la seva lectura.

Els softwares educatius són possibles i venen a complementar la tasca del docent, a facilitar l’aprenentatge de certs conceptes i habilitats en els infants tot amb un impuls motivador molt fort.

A classe hem conegut la plataforma Agrega on podeu trobar material educatiu digital organitzat per contingut curricular. És un projecte desenvolupat entre el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, Red.es i les comunitats autònomes estatals.

També hem analitzat contes interactius, són un bon exemple els de la pàgina web http://www.cuentosinteractivos.org/

Amb tot això, el docent pot destriar de la xarxa allò que més li convingui, d’acord amb les característiques del seu grup-classe i la seva programació. No és necessari que tot sigui digital, però, és cert que aquests tipus de recursos poden facilitar certes tasques i dinamitzar les classes.

La veritable tasca del docent és la de trobar material correctament adaptat, tot i que també té la possibilitat de crear continguts multimèdia que enriqueixin el desenvolupament de les seves classes.

La reflexió que em sorgeix després d’analitzar tot això és que la gran majoria de softwares educatius són potencialment educatius. Dic això perquè considero que un material d’aquest tipus no pot substituir l’ajuda d’un adult o d’altres individus que ajudin a desenvolupar diferents conceptes i habilitats en els infants.

Un software pot resultar molt útil a l’hora de potenciar i donar suport a un aspecte que ja s’hagi treballat prèviament amb l’infant. També, pot servir perfectament per introduir uns conceptes o presentar conflictes cognitius a desenvolupar posteriorment.

En definitiva, no podem pretendre comprar un aparell educatiu i deixar a l’infant que aprengui tot sol. La tasca més important, a banda de triar un software adequat, és la del rol que ha d’adoptar l’adult per guiar i complementar la tasca de l’aparell. 

El meu PLE, 2014

Al llarg d'aquests anys d'estudis universitaris, totes les companyes hem aprés a utilitzar diferents eines digitals que ens han sigut útils per dur a terme els nostres treballs i recerques.

Aquestes eines han format part del nostre procés d'aprenentatge i cadascuna ens ha ajudat a aprendre diferents aspectes.

Per tot això, en aquesta setmana, l'entrada del blog tracta sobre el nostre PLE digital. Les sigles PLE es refereixen a l’Entorn Personal d’Aprenentatge i, quan parlem de PLE digital, és aquell que implica totes aquestes eines de les que parlava abans que ens ha ajudat a fer recerca, a editar o elaborar i a compartir

informació.

Estem tant acostumats a manejar tecnologia a les nostres vides que no parem atenció a considerar la quantitat d'eines que fem servir digitalment. 

La realitat és que moltes d'aquestes cauen en desús i unes altres desperten gran interès o, fins i tot, addicció en nosaltres. Analitzar el nostre PLE és una tasca que no només és útil per a mestres, penso que tothom ho hauria de plantejar. Quines de les pàgines, programes i aplicacions faig servir quotidianament m'aporten beneficis? I, quines tenen efectes negatius o de poc valor?

Uns dels aspectes claus que ens ajuda a contestar aquestes preguntes és que siguin atractius visualment i també siguin intuïtius a l'hora de fer-los servir. En el meu cas, si més no, aquests aspectes han tingut forta importància. Comparant el PLE de primer amb el de avui dia, hi ha hagut canvis: algunes d'aquestes eines ja no les faig servir i unes altres ara s'han afegit. 

Per parlar del PLE podem fer ús de l’esquematització per dividir les eines digitals en tres grans blocs que podem trobar en Castañeda, L i Adell, J. (eds.). (2013). Entornos personales de aprendizaje: claves para el ecosistema educativo en la red. Alcory: Marfil. Disponible a la xarxa:

 “1) herramientas y estrategias de lectura: las fuentes de información a las que accedo que me ofrecen dicha información en forma de objeto o artefacto (mediatecas);

2) herramientas y estrategias de reflexión: los entornos o servicios en los que puedo transformar la información (sitios donde escribo, comento, analizo, recreo, publico), y

3) herramientas y estrategias de relación: entornos donde me relaciono con otras personas de/con las que aprendo”.

A continuació adjunto un esquema del PLE que vàrem incloure a una entrada del blog del primer any del Grau d’Educació Infantil:

D’altra banda, ara puc adjuntar un PLE actualitzat de quart any:

Feu click per veure la imatge més gran. Esquema realitzat amb Bubbl.us

Observant el nou PLE es perceben pocs canvis, l’explicació rau en el fet que he perfeccionat l’ús d’alguns i altres els he deixat d’utilitzar per diferents motius:

-       No m’he acordat per a què serveixen.

-       Mai els he arribat a dominar.

-       He trobat una altra eina de més qualitat/facilitat/recursos.

Quant a les eines que he afegit, faig contes que es degut a un parell de condicions tals com:

-       Fàcil accés a la informació que he guardat.

-       Puc manejar-ho amb facilitat sense dedicar-li massa hores aprenent com funciona.

-       Té un disseny atractiu i funcional.

Arran de tot això, després de reflexionar sobre el meu PLE, he pogut observar que estic desaprofitant les oportunitats que m'ofereix l'era digital, sobretot, en el pla educatiu i, desaprofitant també, les meves capacitats cognitives i la facilitat que tinc a l’hora de manejar tecnologia.

Cert és que utilitzo, des de fa poc, eines com Pinterest per fer un tauler on afegeixo informació que m'inspira per fer activitats o idees que recolzen metodologies constructives però, sento que m'estic perdent informació de qualitat i fiable en algun lloc de la xarxa.

Segurament, la culpa de tot això, és la meva forma d’entendre la tecnologia. Estic acostumada a la rapidesa de l’internet i a pàgines i programes senzills, tot això em limita en certa mesura quan utilitzo tecnologia perquè no faig tanta recerca i descart moltes aplicacions i pàgines, de vegades, per la seva aparença .

Uns dels meus reptes tecnològics, a banda de continuar amb el meu blog per a reflexionar sobre la meva tasca com a docent, és la de trobar una eina en la que em senti còmoda on pugui trobar un autor amb el qual sigui compatible (educativament parlant) per cercar, produir i compartir informació.

El blog és una eina que estic utilitzant des del primer anys de carrera i, sens dubte, és una de les eines on pots plasmar tot el que vulguis perquè et permet treure-li tot el potencial a les eines que coneixes. Es pot fer quasi de tot.

A l’esquema que veureu a continuació he marcat de color lila les eines que faig servir quan escric una entrada de blog:

Eines que complementen l'eina de creació i edició de la informació Blogger.

Per fer una entrada de blog, abans he d’utilitzar eines de recerca de informació, faig l’entrada a partir de blogger, però també utilitzo eines per crear artefactes propis. A més a més, el seu enllaç es pot publicar en qualsevol altre web. Possiblement vegeu enllaços dels nostres blocs al Twiter de la nostra profesora que ens ajuda a compartir els nostres pensaments i experiències.

Com vegeu, les convinacions són múltiples i quantes més eines es dominen més riquesa tindran les nostres creacions.

Fins la pròxima setmana!

Quines són les possibilitats de la web 2.0 per a la transformació del rol docent en el sistema educatiu? És necessària una transformació del rol del docent en el sistema educatiu?

Per què ens fem aquestes preguntes? Perquè la web 2.0 ha posat de manifest una realitat actual que engloba una manera nova de processar, crear i interaccionar amb la informació. Així doncs, ens ha fet qüestionar la modernitat de les institucions educatives en relació amb la seva qualitat i adequació dels serveis que fan en sintonia amb les necessitats dels nous temps.

Llavors, sí, cal una transformació. Recordem que l’escola va sorgir amb la Revolució Industrial per cobrir una necessitat: donar a conèixer i ensenyar a utilitzar una nova tecnologia (llegir i escriure). Doncs bé, l’educació actual ha de fer el mateix amb aquesta mena de revolució digital.

Els canvis que s’han de donar han de ser conseqüents amb el món actual que es defineix amb mots que expressen: flexibilitat, pluralitat, versatilitat, rapidesa, col·lectivitat, interdisciplinarietat, etc.

Tots aquests són mots que defineixen una nova generació de joves nascuts al final del segle XX, i és anomenada generació Einstein. Han crescut amb tecnologia i s’han adaptat a l’evolució d’aquesta, tot això els ha dotat d’una manera de processar la informació semblant a la d’Einstein: creativitat i multidisciplinària. Boschma (2007) citat per Cabero 2010, p 15.

M’he de situar en aquest col·lectiu i hem fa reflexionar sobre diferències que observo entre la meva generació i la dels meus pares quan manegen un ordinador. Tal vegada, les diferències no són perquè jo hagi emprat més l’ordinador que ells, sinó perquè tenc una altra manera d’entendre com funciona la tecnologia i processar la informació.

Tornant al terme web 2.0. a continuació adjunt un esquema que l’explica:

Esquema fet en conjunt a classe

Mentre que la web 1.0 era una plataforma estàtica de lectura del material creat per un expert, la web 2.0 és l’actual, és l’Internet dels nostres temps al qual els joves estan adaptats perfectament. Participen en rets socials, comenten i comparteixen articles, tenen plataformes on expressar-se i múltiples fonts on aprendre. Generant contingut a més de consumir.

La tasca del docent és la d’abraçar aquesta realitat i crear una educació 2.0 on es pot explotar el potencial dels alumnes i el de la tecnologia.

Cabero (2010) defineix l’educació 2.0 com aquella que té en compte les noves característiques (cognitives, actitudinals i socials) dels alumnes, i la possibilitat que les noves eines de comunicació ofereixen.

Però nosaltres considerem, com Castaño i altres (2008) citat per Cabero 2010 p 22, que l’educació 2.0 és més bé una actitud, una revolució social que cerca la participació a través d’aplicacions i serveis oberts.

Quant treballem amb tecnologia el que és imprescindible és que el docent faci una selecció d’eines adequades per a que els alumnes puguin crear coneixement de manera multimèdia. Això aporta noves oportunitats de metodologia més adients tenint en compte el perfil de percepció de la informació dels alumnes del segle XXI.

Requereix canviar el sistema educatiu per a que l’aprenentatge sigui de caire col·laboratiu i cooperatiu, front al competitiu, perquè és així com els alumnes estan acostumats a relacionar-se entre ells i en la Red fora de les instal·lacions educatives. Aquesta cultura de col·laboració, on l’intercanvi d’informació i construcció conjunta de coneixements es converteix en la peça clau del desenvolupament del procés educatiu (Cabero, 2010).

Les possibilitats de creació són il·limitades sempre que compleixin un respecte d’autories i llicències. També el professor pot crear els seus recursos atenent les necessitats del seu grup-classe, per crear sistemes de comunicació amb les famílies, per col·laborar entre escoles, dur un blog com a eina de reflexió personal, etc.

Hi ha escoletes que comencen a utilitzar Blogger per dur un diari de classe i per a comunicar-se amb les famílies i altres escoles. És un exemple el blog de S’olivera.

Vull reprendre una entrada que vaig fer al blog de tercer on parlo del meu mestre ideal per comprovar si tot el que estic defensant ara ja em rondava el cap. He assenyalat en negreta les característiques que penso que tenen més a veure amb les descripcions que estic fent. 

Creació pròpia

A continuació adjunt un esquema que resumeix el terme Web 2.0 en relació amb l’educació:

Mentre escrivia tot això he agafat consciència que un dia, quan sigui mestra, hauré d’aplicar-ho i la dificultat que comporta, també estic en certa mesura agraïda d’haver nascut en aquesta època perquè ara utilitzo les tecnologies amb molta facilitat, tot i que arribarà un dia el qual em costi estar actualitzada.

Referències bibliogràfiques:

  - Suvires García, M.A. y Ruiz Galacho, S.(2011): "Derechos de autor y propiedad intelectual en Internet paraeducación". En: J. Ruiz Palmero y J. Sánchez Rodríguez (Coors.). Buenasprácticas con TIC para la investigación y la docencia. Málaga: Universidad deMálaga.

- Cabero Almenara (2010): Web 2.0. El usode la web en la sociedad del conocimiento. Investigación e implicacioneseducativas (Capítol 1).

- Maiz Olazabalaga (2009): Web 2.0. El uso de la web en la sociedad delconocimiento. Investigación e implicaciones educativas (Capítol 8).

- Sangrà Morer (2014): La función educativa del “otro” en red. Visitada. URL http://blogs.elpais.com/traspasando-la-linea/2014/08/la-funci%C3%B3n-educativa-del-otro-en-red.html  (visitada  el 10 d’octubre de 2014).

- Maria Rosselló, E. (2014): La Enseñanza en Redes Sociales y Tecnológicas (traducció de George Siemens,2010).URLhttp://aprendreescrear.blogspot.com.es/2014/10/llavors-que-creixen.html (visitada dia 10 d’octubre de 2014)

La societat de la comunicació i la informació

Com és l’alfabetització del ciutadà en el segle XXI? Aquesta és la pregunta que aquesta setmana ens hem plantejat a classe.

L’alfabetització és un procés indispensable pel qual una persona ha de passar per poder ser integrada en el nostre segle. Com a futura mestra em plantejo com és l’alfabetització dels individus i com hauria de ser en la societat de la comunicació i la informació en la qual vivim.

L’alfabetització es tracta d’un conjunt de competències i habilitats que ens permeten poder utilitzar un text ja sigui oral o escrit per a comunicar-nos, però fàcilment podríem pensar que es tracta només de llegir i escriure. Haurem d’anar més enllà i no aturar-nos en la evidència del concepte.

I és que en la complexa societat en la qual vivim el concepte ha anat evolucionant com les nostres vides. Ens trobem en plena esplendor de l’evolució tecnològica en els nostres temps i tot es desenvolupa amb gran rapidesa a tals nivells que ja ens resulta difícil estar actualitzats. El llegir i escriure, com a tecnologia, també ha evolucionat i l’hem de considerar en la seva completa expressió.

Estudiant les aportacions del catedràtic de tecnologia educativa, Manuel Area, hem d’abraçar una nova concepció adequada a la societat tecnològica. L’alfabetització ha de incloure característiques com la interactivitat, la globalització o la omnipresència de les TIC’s. Llavors, l’alfabetització avui dia és de caire digital.

Les noves tecnologies es converteixen en el centre del canvi social i cultural (Area, 2002).  El que hem de destacar d’aquests canvis, el podem distingir entre factors positius i factors negatiu, el que Area expressa com cara amable i amarga.

Material elaborat conjuntamenrt a classe

  

Aquest conjunt de característiques ens afecta global i directament a tot el planeta generant el nous problemes sobre el impacte de la societat de la informació i la comunicació.

Des del pla educatiu ens hem de plantejar els següents reptes:

Material elaborat conjuntamenrt a classe

L’alfabetització doncs, s’ha de veure caracteritzada per la adequació als temps en el qual vivim, ha de tenir en compte totes les característiques ens recorda Area per no caure en el desfasament educatiu en el que moltes escoles està instaurat.

https://www.flickr.com/photos/rammorrison/2651957971/in/photostream/ 

Des de que naixem en aquest segle ens desenvolupem alhora que la tecnologia, i creixem amb aquesta que s’instaura a la normalitat del dia a dia. No cal doncs, educar els infants en l’ús d’aquesta?

Tecnologia és immersa en la nostra societat i cultura i, per tant, també hauria d’estar present a les nostres aules. Tasca del mestre és la de desenvolupar una multialfabetització.

https://www.youtube.com/watch?v=ybbc_q1iudM 

Us deixo un vídeo sobre l’evolució tecnològica i alguns dels efectes socials que té. Em fa pensar en exemples de com la tecnologia pot afectar de mala manera si no arribem a utilitzar-la amb moderació i adequació. Esper que us faci pensar o us inspiri nous dilemes.