Evolució de les TIC’s en la legislació educativa

En aquesta entrada vull recordar un tema que a la nostra societat és un tema candent, sobretot en els col·lectius de professionals de l’educació, de pares i de ciutadans preocupats pels drets socials que cada vegada es beuen més retallats. Vull parlar de la legislació educativa del nostre país i de l’evolució que ha tingut a Espanya.

Per començar,  per què es caracteritza l’evolució legislativa d’aspectes educatius del nostre país?

Per canvis constants, per desacords, per plans que no tenen temps ni mitjans per arribar a arrelar en els centres educatius, per diferències entre comunitats autònomes, etc. En definitiva, res estable i evolutivament lineal. Sempre ple d’entrebancs.

Tot i que algunes idees siguin bones i estiguin donant resultats, com diu Manueal Area, “...la dada preocupant, es la manca de coordinació institucional o la manca de fòrums de trobada i col·laboració entre altres programes autonòmics i els impulsats pel govern centra.” Area, M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y comunicación al sistema escolar. Capítol del llibre de Sancho, J.Mª (coord.): Tecnologías para transformar la educación. AKAL/U.I.A., Madrid, 2006, pàgs. 199-232.

La causa d’aquesta descoordinació penso que es veu influïda pel compromís que cada comunitat autònoma té respecte al impuls de la qualitat de l’educació espanyola. Les polítiques, en general, no només les educatives estan pensades al voltant de criteris de caire polític, econòmic i empresarial. D’aquesta manera, les polítiques educatives es veuen contaminades per interessos capitalistes i disten molt de reconèixer les veritables necessitats educatives dels nostres centres.

La LOMCE és el cas més exagerat, fins avui dia, que deixa veure com és d’evident aquesta influència mercantil en qüestions d’educació i preparació de les noves generacions. I dic fins avui dia, perquè encara pot aparèixer un altre ministre “d’educació i cultura” més valent i fer aplicar una llei encara més utilitarista.

Vull presentar-vos un anàlisi de la LOMCE de Fernando Trujillo, ho podeu veure complet a  http://lomceanalizada.tumblr.com/ :

Fragmento del análisis de la LOMCE por Fernando Trujillo by Jacob Smith

Deixant això una mica de banda, ara em centraré en polítiques educatives TIC per desenvolupar les tecnologies de la informació i la comunicació als centres educatius.

-Dècada dels anys setanta i vuitanta.

Hi havia un entusiasme social per la tecnologia i la informàtica i es confiava que aportés grans canvis positius en el sistema educatiu. Tot i la necessitat d’ampliar els recursos de les escoles per poder dur a terme una assignatura d’informàtica, es varen aplicar amb il·lusió de renovar la pedagogia del sistema educatiu.

A Espanya s’iniciaren projectes com el d’ATENEA que va desenvolupar a un altre denominat Programa de Noves Tecnologies de la Informació i de la comunicació (PNTIC) que es basaven en la metodologia EAO (ensenyament dirigit per ordinadors, és a dir, bàsicament, el canvi s’havia plasmat en el accés a ordinadors en els centres i a l’aparició d’una assignatura destinada a utilitzar l’ordinador.

-Dècada dels noranta.

Com sabem, si volem una millora de l’educació cal molt més que material (ordinadors) i espai-temps (assignatura); cal el factor humà, decidit a fer un anàlisi profund per canviar la metodologia.

Com que els programes no aportaven les millores esperades, es va generar un període d’estancament ja que, poc a poc, es donava menys suport econòmic i legislatiu als plans per aplicar les TIC’s a les escoles.

-Segle XXI.

Gràcies al desenvolupament de les TIC quant a context social i econòmic, es va reprendre la lluita per aplicar programes que impulsessin l’educació amb tecnologia.

Des d’Europa es va propiciar un gran impacte al sistema educatiu, però també en altres àmbits  i sectors socials. I va sorgir l’Internet a totes les institucions públiques.

Les escoles, que ara tenien internet i ordinadors, aplicaven el Pla Info XXI que preveia l’alfabetització tecnològica de la població espanyola (vegeu a la següent entrada de blog el desenvolupament del concepte alfabetització tecnològica.)

Ara sí, al 2003, el Ministeri d’educació i cultura explicita que l’objectiu és millorar el sistema educatiu integrant les tecnologies de la Informació i la comunicació com a eines habituals en el procés d’ensenyament aprenentatge actuant en infraestructures, continguts educatius i la formació docent.

Tanmateix, com ja he esmentat abans, els projectes TIC de més fruits han sigut els de les comunitats autonòmiques. N’és un bon exemple el de a comunitat canària. El govern de Canàries va desenvolupar un document per orientar als centres educatius per a elaborar un Pla Tic que es basava en la LOE. Ara s’han de regir per la llei actual LOMCE (2013).

Durant el període 2009-2012, a Espanya les polítiques educatives TIC varen tenir un especial recolzament polític que va propulsar un model 1 a 1, caracteritzat per destinar un ordinador per cada alumne. S’entenia que per tal de dur a terme un gran canvi calia un gran esforç per determinar uns criteris bàsics entre govern central i els autonòmics.

Aquesta nova proposta es va traduir en el Programa Escola 2.0 que, una vegada més, no va es va poder implantar. A les properes eleccions, el partit popular va guanyar i instaurà un pla de mesures restrictives quant a despeses econòmiques de l’administració justificant-se en la crisi econòmica que arrosseguem des del 2011.

Les contínues retallades dels pressupostos en educació i en altres sectors socials públics, limiten en gran mesura els avanços d’aquests programes educatius. No només en els recursos físics TICS sinó també en la formació del professorat.

En aquest país portem més de dues dècades intentant fer un canvi significatiu que de veritat canviï la qualitat del sistema educatiu incorporant les TIC’s a les aules com a eines per a desenvolupar objectius, competències i actituds a nivell transversal. 

I què en pensen els mestres i professors de tot això? Trobem cert consens d’opinions a l’article de la Revista Científica de Tecnología Educativa: Las políticas educativas Tic (escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Por Area, M.; Sanabria, L. i Vega, Ana Mª, La laguna (Espanya).

En aquest article es posa de manifest que els mestres i professors no han arribat a veure canvis substancials tot i les esperances fundades.

La dotació de recursos també és important, de fet, sembla que és un dels aspectes que millor s’han desenvolupat. Quasi tots els centres tenen wifi i hardwares suficients per utilitzar, alguns més i altres menys però, poc a poc, s’està aconseguint nivells acceptables.

En conclusió, hi ha necessitat de canviar les metodologies; hi ha necessitat de crear un pla TIC als centres com a un document més, de igual importància com per exemple, el Pla lingüístic de centre, etc.; d’oferir als professionals una formació i, aconseguir que el govern central i els autonòmics treballin en col·laboració i consens. 

Com a futura mestra, tot aquest panorama em fa sentir una mena de confusió i poca confiança cap a la legislació educativa.

Quan es parla de canvi metodològic i formació del professorat per a incloure les TIC’s tenc la sensació de que encara això no està clar. Malauradament, fins que això no estigui pautat i es dugui a terme, bé podem continuar incorporant ordinadors i wifi a les aules que continuarem exactament igual.

D’aquí a uns anys, quan em trobi a una aula amb un grapat d’infants i un altre d’ordinadors, com he de fer per  que els dos bàndols es coneguin adequadament? Com he de fer per no caure en activitats i metodologies tradicionals, pobres, poc significatives i descontextualitzades? Penso que l'actual llei LOMCE (2013) no ho recull amb encert.

Aquesta és la realitat. Moltes escoles amb intenció d’abraçar les TIC’s no les utilitzen amb una actitud crítica ni analitzant les pràctiques que fan. Cal recordar que l’ús d’un ordinador pot ser igual que una tradicional fitxa de dubtosos beneficis per al procés de desenvolupament i aprenentatge de l’infant.

I aquesta sensació no és només sobre les lleis educatives TIC’s, sinó en l’educació en general.

Em frustra com a ciutadana i com a futura professional de l’educació que les lleis educatives siguin pensades i promulgades per persones que no tenen una mínima formació en aquest camp professional.

Avui dia, qualsevol pot ser polític o ministre i dir bajanades en nom del benefici de la població i la millora de l’educació sense que el seu lloc de treball pateixi perill. Doncs sembla que sí. I fins que les lleis educatives no estiguin revisades per vertaders professionals continuarem lluitant per la qualitat de l’educació els que estem dia a dia amb infants i amb aquestes lleis limitant la nostra tasca. Les lleis vindran i s’aniran però els mestres hem de tenir clar el perquè de les TIC’s a les aules i com utilitzar-les.  

Bibliografia i webgrafia:

Area, M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y comunicación al sistema escolar. Capítol del llibre de Sancho, J.Mª (coord.): Tecnologías para transformar la educación. AKAL/U.I.A., Madrid, 2006, pgs 199-232.

Area, M.; Sanabria, L. i Vega, Ana Mª (2013): Las políticas educativas Tic (escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Article de la Revista Científica de Tecnología Educativa. La laguna (Espanya).

http://fernandotrujillo.es/ 

Limitacions i possibilitats dels software educatius.

Hola a tots de nou,

En aquesta nova entrada dedicada a l’assignatura de Mitjans i Recursos tecnològics en la Primera Infància vull parlar-vos sobre un tema prou actual i, que personalment, considero molt interessant i rellevant avui dia. Pel caire de l’assignatura notareu que la temàtica té a veure amb la tecnologia, en aquest cas, sobre els softwares educatius.

La realitat en la qual vivim, la nostra societat del segle XXI, està completament immersa en un ambient tecnològic del qual ens resultaria molt difícil prescindir. M’he d'incloure jo mateixa i, no vull dir que haguem de prescindir de tanta tecnologia, al contrari, haurem d’aprendre a discernir entre tecnologies positives i nocives en les nostres vides. Però com ja sabeu, en aquests blogs, em centro en l’educació infantil, avui, com aquesta tecnologia afecta a l’educació dels infants.

Per tot plegat, vull parlar dels softwares educatius que avui estan tant de moda. Qui no ha anat a una tenda de joguines i ha trobat milers d’exemplars senzills de hardwares que pretenen educar als nostres nens? Des de pianos que conten en anglès fins a petits ordinadors que ofereixen jocs diversos. A més a més, fins i tot, hi ha pàgines webs amb il·limitades opcions de jocs i activitats digitals dirigides als més petits.  

El que ens volem qüestionar des de l’assignatura és la validesa d’aquests softwares educatius. A les meves reflexions agafo amb pinces el concepte educatiu, no perquè consideri que no hi ha possibilitat educativa sinó que l'he de qüestionar i no donar per garantida.

Entrant en matèria: quines són les possibilitats d’aquests aparells?

La característica que més destaca en aquesta mena de producte és el seu caràcter multimèdia. Aquests softwares possibiliten utilitzar i combinar en moltes variants textos, imatges i àudio. Com podeu imaginar, aquesta combinació capta tota l’atenció d’un infant; sobretot, en el cas dels infants de les noves generacions que estan acostumats a dominar i utilitzar tecnologia a diari.

Penseu en un aula d’educació infantil d’una escola que no admet les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, un aula on els infants fan fitxetes tradicionals. Pel contrari, imagineu un aula on els infants poden crear amb tecnologies i disposen de varietats de tècniques per a aprendre. Quins infants es mostraran més motivats per dur a terme la tasca? Segurament, aquells que tenen materials atractius i actuals.

Els softwares que pretenguin ser educatius hauran de comptar amb un requisit clau: que sigui interactiu i l’usuari sigui capaç de construir el seu itinerari d’evolució interactuant amb l’aparell, és a dir, que l’infant sigui l’element actiu d’aquest sistema. D’acord amb això, seria de gran utilitat que un nen pogués decidir sobre quin nivell i quina temàtica tractar.

Però, per a que sigui un software de qualitat cal tenir en compte com es tracten els errors i les conquestes dels infants, considero que és un aspecte imprescindible a l’hora de parlar d’educació i ho vull destacar, tot considerant, també, els aspectes més gràfics que fan que un software sigui més atractiu i pràctic.

Adjunto un esquema que recull els conceptes bàsics relacionats amb tot el que és multimèdia segons Valverde:

Una altra problemàtica que presenten els softwares educatius disponibles al mercat apareix quan indaguem en l’esquelet que conformen aquests softwares, qüestionant aspectes com: és adequada l’edat? És adequat el nivell? El nen està aprenent realment?, etc.

Per determinar aquests aspectes haurem de tenir en compte un seguit de característiques que ens ajuden a analitzar en particular i no el producte general.

Segons el professor de pedagogia aplicada i psicologia de l’educació, Santos Urbina, també membre del Grup de Tecnologia Educativa de recerca sobre les noves tecnologies de la informació aplicades a l'educació, el llistat queda resumit d’aquesta manera: 

Llavors, haurem de tenir això ben present a l’hora d’adquirir productes tecnològics suposadament “educatius" per a infants. 

L’educació, una vegada més, és subjecte a consideracions alienes a professionals de l’educació i és utilitzada com a producte miraculós que dona grans beneficis econòmics a empreses i editorials.

Encengueu els televisors en dates properes al nadal i veureu anuncis publicitaris on la paraula “educatiu” apareix com a garantia de qualitat del producte. La majoria d’aquests productes aparentment educatius no ho són per sí sols, i d’altres no ho són ni ho seran mai. Qui s’atura a analitzar tot això?

Un altre recurs de les grans empreses és l’aprofitament de la popularitat d’un personatge de dibuixos animats per fer softwares o jocs diversos garantint així les vendes. No hi ha objectius pedagògics clars; només queda la intenció de treure un producte atractiu que convenci als infants i als pares. Això es pot veure reflectit en el fet que, algunes empreses ni tan sols compten amb professionals de l’educació que ajudin a dissenyar aquests productes.

Al voltant d’aquestes intencions, hem de considerar també el rol dels familiars que compren els productes. Sembla que les empreses s’aprofiten de la bona voluntat de pares inexperts que encara no tenen coneixements sobre quin perfil educatiu volen i les metodologies més encertades. Aquests compren confiant que el producte, de veritat, sigui educatiu. Alra bé, també denoto certa hipocresia en aquells que volen la millor educació per als seus fills, ho compren tot “educatiu” però, a l’hora de la veritat, no paren atenció a educar als seus fills ni passen una estona amb ells per aprendre junts jugant. Al cap i a la fi, acaben comprant productes educatius per no haver de dedicar temps en educar als seus fills.

Quant al paper de les escoles a l’hora de relacionar els infants amb softwares educatius, cal primer que repassem el concepte d’educació 2.0, ja que aquesta mena d’educació inclou les TIC’s. Us remeto la darrera entrada d’aquest blog, on parlo sobre educació 2.0; també vull facilitar el blog d’una companya de classe que també va reflexionar sobre aquest concepte (Felisa Tebar). Recomano la seva lectura.

Els softwares educatius són possibles i venen a complementar la tasca del docent, a facilitar l’aprenentatge de certs conceptes i habilitats en els infants tot amb un impuls motivador molt fort.

A classe hem conegut la plataforma Agrega on podeu trobar material educatiu digital organitzat per contingut curricular. És un projecte desenvolupat entre el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, Red.es i les comunitats autònomes estatals.

També hem analitzat contes interactius, són un bon exemple els de la pàgina web http://www.cuentosinteractivos.org/

Amb tot això, el docent pot destriar de la xarxa allò que més li convingui, d’acord amb les característiques del seu grup-classe i la seva programació. No és necessari que tot sigui digital, però, és cert que aquests tipus de recursos poden facilitar certes tasques i dinamitzar les classes.

La veritable tasca del docent és la de trobar material correctament adaptat, tot i que també té la possibilitat de crear continguts multimèdia que enriqueixin el desenvolupament de les seves classes.

La reflexió que em sorgeix després d’analitzar tot això és que la gran majoria de softwares educatius són potencialment educatius. Dic això perquè considero que un material d’aquest tipus no pot substituir l’ajuda d’un adult o d’altres individus que ajudin a desenvolupar diferents conceptes i habilitats en els infants.

Un software pot resultar molt útil a l’hora de potenciar i donar suport a un aspecte que ja s’hagi treballat prèviament amb l’infant. També, pot servir perfectament per introduir uns conceptes o presentar conflictes cognitius a desenvolupar posteriorment.

En definitiva, no podem pretendre comprar un aparell educatiu i deixar a l’infant que aprengui tot sol. La tasca més important, a banda de triar un software adequat, és la del rol que ha d’adoptar l’adult per guiar i complementar la tasca de l’aparell.